En la darrera sessió plenària del 2023, el Consell de Ciutat va aprovar el manifest d’igualtat de tracte i no discriminació, un document que engloba un seguit de recomanacions sorgides del grup de treball i de la jornada ‘Reptes de la no discriminació a Barcelona: reflexions de present i futur’. Entre altres aspectes, el manifest valora positivament l’aprovació de la llei d’Igualtat de Tracte i No Discriminació, i demana destinar els recursos humans i materials necessaris en el seu desplegament. A més, entre les recomanacions destaca establir una coordinació eficient entre les administracions implicades, potenciar el paper de les entitats socials i implementar programes d’acompanyament personalitzat per a les víctimes, garantint-los sempre l’anonimat.

Parlem sobre el manifest, i la tasca que el Consell de Ciutat ha dut a terme al seu voltant, amb el Sr. Javier García Bonomi, representant de la Federació d’Entitats Llatinoamericanes (FEDELATINA), membre del grup de treball d’igualtat de tracte i no discriminació i encarregat d’exposar les reflexions del grup a la resta del plenari.

Parli’ns de com es va desenvolupar el grup de treball d’igualtat de tracte i no discriminació?

El Consell de Ciutat ha de ser un reflex del que passa a Barcelona, i tant les entitats com les membres institucionals que en formen part vam veure la necessitat de situar en l’agenda de l’òrgan, així com en l’agenda política, el tema de la igualtat de tracte i no discriminació. A partir d’aquesta iniciativa es va constituir un grup de treball amb dues grans missions: la primera, la de situar la qüestió, i, la segona, la de visibilitzar aquesta problemàtica. A més, hi ha un fet concret en el context del qual sorgeix aquest grup de treball, com és l’aprovació de la Llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no discriminació, de la qual, evidentment, el Consell de Ciutat volia dir la seva i analitzar-ne la implementació.

En aquest grup de treball sorgeix també la necessitat de celebrar la jornada ‘Reptes de la no discriminació a Barcelona: reflexions de present i futur’, que havia de recollir, entre altres aspectes, l’informe de l’Oficina per a la No Discriminació i la veu dels col·lectius més afectats per la discriminació a la nostra ciutat. A partir d’aquí, el grup de treball emet un document amb recomanacions sorgides tant de la jornada, com de les pròpies sessions.

Quin valor creu que aporta el Consell de Ciutat a l’hora de tractar aquesta temàtica tan rellevant?

El Consell de Ciutat és el màxim òrgan d’interlocució entre l’administració i la diversitat associativa de la nostra ciutat. Estem convençuts que és l’espai idoni on recollir totes les sensibilitats presents a la ciutat, no només per visibilitzar la problemàtica, sinó també per proposar solucions o respostes a aquests problemes. Crec que és una gran oportunitat que tenim des del Consell de Ciutat, i per això considero que té un valor enorme. És un espai privilegiat on poder parlar d’aquest tipus de temàtiques.

Una de les recomanacions del manifest fa referència a la necessitat que el desplegament de la llei vagi acompanyada d’una provisió adequada de recursos humans i materials per a l’administració i les entitats. Què suposaria comptar amb aquests recursos?

No ens volíem quedar només en el fet de demanar recursos a l’administració, que evidentment els hem de demanar, sinó que consideràvem que cal tractar de fer més eficient i eficaç el treball de les administracions i el de les entitats. Per què ho considerem així? D’una banda, ens trobem en una situació d’infradenúncia, és a dir, que l’OND podria rebre moltíssimes més denúncies, sobretot ara en el marc d’aquesta nova llei. I és evident que l’administració sola no pot gestionar tota aquesta realitat. Així que, quan realment es desplegui la llei, hem d’acompanyar-la amb formació dins l’administració pública.

D’altra banda, cal una coordinació entre l’administració pública i les entitats o grups que treballen aquesta qüestió a la ciutat. Amb un protocol i un treball en comú podem generar molta més atenció, i una resposta més eficient, a les persones que denuncien situacions de discriminació. Les entitats estem molt més a prop de la ciutadania i som la porta d’entrada per a moltes d’aquestes denúncies. Per tant, evidentment, hem d’anar de bracet amb l’administració.

El rol de les entitats, en aquest sentit, és essencial.

La capil·laritat que tenim les entitats pot nodrir de molta més qualitat les denúncies, en el sentit que puguin arribar més lluny del que arriben avui dia. Les persones que reben situacions de discriminació confien més en les entitats que arribem on les administracions no arriben.

Un altre dels punts destacats del manifest és el temps de resposta i la transparència en el procediment. Actualment, no s’està donant una resposta ràpida i clara?

Aquestes dues qüestions són essencials. El fet que no hi hagi una resposta a curt o a mitjà termini desmotiva moltíssim la denúncia i crea incertesa i angoixa en la víctima. Això no és nou. Sèneca deia que res s’assembla tant a la injustícia com la justícia lenta. Per tant, necessitem tenir una resposta. I si no la tenim de forma immediata, almenys necessitem saber com va el procediment. I aquí és on entra també el tema de la transparència. És important saber on es troba la nostra denúncia i quin és el pas següent a seguir, perquè la mateixa víctima, o el seu entorn pugui tenir tota la informació respecte al procés.

Quines altres recomanacions del manifest en destacaríeu?

Va sorgir un altre aspecte que és fonamental: que hi hagi protocols molt més clars de denúncia i derivació, on les víctimes i les entitats puguem tenir molt clar quin és l’itinerari de la denúncia, quin tipus de denúncies existeixen i quin camí haurien de seguir. Això va de bracet també d’una atenció personalitzada.

Finalment, també és fonamental la formació i sensibilització respecte a les treballadores i treballadors de l’administració pública. No serveix de res tenir una eina tan potent com una llei que reguli la igualtat de tracte i no discriminació, si qui l’ha d’aplicar, o qui l’ha de gestionar, que és l’administració pública, no està degudament formada i sensibilitzada respecte a aquesta qüestió.

El grup de treball va culminar amb la jornada ‘Reptes de la no discriminació a Barcelona: reflexions de present i futur’. Quina valoració en feu?

Van sorgir unes conclusions i unes anàlisis molt interessants, un fet que valoro de manera molt positiva. Quant als col·lectius, vam aprendre molt a nivell transversal, perquè de vegades ens costa tenir una mirada àmplia en aquest aspecte, i crec que amb la jornada s’ha aconseguit. Vam poder conèixer les diferents sensibilitats, els diferents tipus de discriminació que es produeixen a la nostra ciutat i les diferents respostes que podem donar.

Cal tenir en compte que en les situacions de discriminacions es poden sumar diversos eixos, sigui pel seu origen, per raó d’identitat sexual, per discapacitat, etcètera. Hem de ser molt conscients que no només hem de conèixer profundament el problema, sinó que també hem d’acceptar que estem en una societat que discrimina estructuralment i que totes nosaltres som agents de canvi.

També destacaria el fet de poder escoltar la veu dels grups discriminats en primera persona. Em sembla que sortir de la teoria i anar directament a la pràctica, i escoltar les necessitats de cadascun dels col·lectius en primera persona, és un punt de partida realment excel·lent per a poder iniciar aquest camí.

Les entitats participants van destacar el fet de poder conèixer eines i organismes presents en el desplegament de la llei. 

En aquest sentit, va sorgir un aspecte fonamental: la relació interinstitucional. És a dir, la jornada ens va permetre conèixer què és el que fa la Generalitat de Catalunya, quines competències té, com pot treballar acompanyada dels òrgans de denúncia de l’Ajuntament, etcètera. Cal que les diferents administracions estiguin coordinades, una relació que ha de ser molt clara per a la ciutadania víctima de discriminacions. El que no pot ser és que la persona que rep una discriminació no sàpiga si ha d’anar a una comissaria, a una oficina de la Generalitat, a l’ajuntament o ha d’anar als tres llocs alhora. Aquest desconeixement exposa a la persona denunciant a una precarietat des del punt de vista de la seva intimitat, però també en què la seva denúncia sigui escoltada i tramitada. Perquè que evidentment abans d’arribar a un jutjat, si és que la denúncia pot realment arribar a la via judicial, ha de passar per les oficines que treballen en aquest àmbit, sigui de la Generalitat i l’Ajuntament.

Com valora el darrer plenari en el qual es va aprovar el manifest?

A nivell de participació, realment, ha estat positiva, ja que va ser un plenari mixt, en el qual va participar gent de manera presencial, però també a distància. Però és cert que cal anar buscant formats innovadors amb l’objectiu que la veu de cadascun dels grups i entitats sigui escoltada. El format va estar molt bé, però hem de ser conscients que la participació cal millorar-la la cada dia.