La Fundació Arrels, la Bàrbara Martínez Sánchez, la Sílvia Reyes (a títol pòstum), la Comunitat Palestina de Catalunya i la Maria Assumpció Vilà, van rebre recentment les Medalles d’Honor 2024 en un acte celebrat al Saló de Cent del consistori i presidit per l’Excm. Sr. Jaume Collboni, alcalde de Barcelona. Les Medalles d’Honor reconeixen el compromís amb la ciutat d’entitats i persones que contribueixen al prestigi i valors ciutadans que la defineixen.

El Consell de Ciutat participa en la definició d’aquest reconeixement honorífic proposant candidates a la distinció. Enguany, la persona proposada pel Consell de Ciutat ha estat la Maria Assumpció Vilà, per la seva destacada trajectòria en el camp del voluntariat social, vinculada a la ciutat de Barcelona.

Vilà, que en l’actualitat presideix la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) i de la Fundació Oncolliga, va ser síndica de greuges de la ciutat, del 2010 al 2021; va presidir la Federació Catalana de Voluntariat Social, del 2002 al 2010; va ser tresorera de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, del 2003 al 2005, i membre del Consell de Ciutat de Barcelona, del 2004 al 2009.

Parlem amb Vilà sobre l’entrega de les Medalles d’Honor 2024, la seva trajectòria en l’àmbit del voluntariat social i la seva participació en el Consell de Ciutat des dels seus orígens:

Què suposa per a vostè rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona?

Molta emoció i sorpresa. Durant tots aquests anys he anat tantes vegades a veure la cerimònia de lliurament de medalles que, mai de la vida, hauria pensat que un dia la rebria jo. La veritat és que quan m’ho van dir va ser tota una sorpresa. I a la vegada estava emocionada i agraïda. És una trajectòria de molts anys. En tot cas, segur que hi ha moltes altres persones que també han fet coses estupendes per la ciutat i potser no han tingut la sort de rebre aquest reconeixent.

La van proposar des del Consell de Ciutat, a proposta del Consell d’Associacions de Barcelona. M’imagino que és un goig que aquest reconeixement provingui de les pròpies entitats i que valorin la seva trajectòria.

Evidentment això em va fer molta il·lusió. Jo sabia que el món social i les entitats em tenien molta estima, perquè quan vaig ser síndica a mi em va proposar la Federació Catalana de Voluntariat Social, entitat de la qual havia sigut presidenta molts anys, una proposta que va rebre el suport de moltíssimes entitats. I me’n recordo que la primera vegada que em van nomenar, l’any 2010, el sector estava molt content, ja que veien que hi havia una síndica que provenia del propi sector social. Sempre m’he sentit molt acompanyada per les associacions, he mantingut molt el contacte amb elles. Les entitats són essencials, potencien el món social que té aquesta ciutat. Estan fent una gran feina cobrint les necessitats a les quals les administracions no arriben.

Com va viure l’acte?

Com t’he dit, jo estava molt acostumada a anar-hi durant tants anys, però quan vaig veure la Guàrdia Urbana de gala i que entrava per tenir una participació directa, doncs la veritat és que vaig sentir molta emoció. I després, quan van anar donant les medalles, també va ser emocionant perquè aquest és un reconeixement que es fa, moltes vegades, a persones anònimes, sobretot les dels barris, espais on sí que són àmpliament conegudes, però per a les quals, un reconeixement d’aquesta magnitud, i davant de regidors i regidores, és molt important. Va ser un moment, realment, en el qual es va demostrar el potencial que té l’associacionisme a la ciutat.

Durant la seva trajectòria ha tingut una gran implicació amb entitats de voluntariat social. Com d’important és el voluntariat, específicament, en l’àmbit social?

El voluntari aporta un plus als professionals, que són els que es troben davant dels problemes i mancances que hi ha a la ciutat. És un plus que mereix un reconeixement, i ho dic per totes les persones que han estat al meu costat. Sempre recordaré una frase de fa molts anys, d’algú que em va preguntar: “així que fas tota aquesta feina i no cobres?”. Jo li vaig respondre “que no cobrem, perquè no tenim preu”. Hi ha uns professionals en el sector boníssims, que estic convençuda que, a banda de ser la seva feina, ho fan per vocació. Però el voluntari aporta aquesta part, que és molt bonica, perquè està molt compromès, ho fa perquè així ho ha escollit i amb il·lusió. Veus que estan fent un servei sense esperar res a canvi, però que alhora reben molt més del que han donat.

Com valora el moment del voluntariat social a la ciutat de Barcelona?

Aquests últims anys, la majoria del voluntariat el formen persones grans. Tot i que hi ha molta gent jove que col·labora, hi ha hagut cert envelliment del voluntari. En el voluntariat social, precisament, hi ha d’haver un canvi generacional. Hi ha de ser. De la mateixa manera que 30 anys enrere, per exemple, la majoria del voluntariat eren dones, i després els homes s’han anat incorporant, doncs penso que ara convé que hi hagi aquest canvi. Ens hem fet grans i amb la pandèmia molts ja no s’han tornat a enganxar a la roda. Crec que hem de convèncer la gent jove, que és fantàstica, que s’enganxi a aquest voluntariat assistencial, d’acompanyament, del que sigui. Aquest és un esforç que hem de fer totes les entitats, de convèncer aquesta joventut que s’integrin al voluntariat per poder continuar totes les fites que tenim començades i que hem de continuar i acabar.

Del 2010 al 2021 va ser la síndica de greuges de la ciutat. Quines eren les majors preocupacions o neguits de la ciutadania, o quins temes li van marcar més?

Des de la sindicatura coneixes i vius les necessitats més profundes i fortes de la ciutat. I, per tant, això vol dir que veus l’extrema pobresa i els problemes més greus. El que més em va impactar, i em va fer més patir, va ser les persones que dormen al carrer i la falta d’habitatge. Hi havia persones desesperades, que les feien fora o que fins i tot havien patit alguna estafa, moltes vegades per falta de coneixement. Això em preocupava molt. I la gent que dorm al carrer sempre ens va preocupar, tant a mi com a tot l’equip, moltíssim. És molt difícil compaginar la vida i la salut en una situació de sensellarisme. I després hi ha hagut moltes altres coses, que passaven a ser potser més superficials. Però els dos temes que he remarcat són els que més em preocupaven.

Durant molts anys, i amb el pas d’alcaldes i governs, ha estat vostè una de les persones amb més coneixement de les problemàtiques de la ciutat.

Vaig ser síndica amb tres alcaldes. Una de les normes de les sindicatures és que l’Ajuntament no et pot donar ordres, perquè si no la funció d’un síndic o síndica ja no seria neta. Amb tots vaig tenir molt bona relació i quan me’ls he trobat, anys després, admetien que cap governant pot pensar que tot el que fa és a gust de tothom i que una ciutat, tan gran com Barcelona, amb unes característiques molt peculiars, hi ha mancances que les administracions desconeixen. Cal dir que l’Ajuntament sempre va respectar les recomanacions que es feien des de la sindicatura. I, fins i tot, moltes vegades les va poder executar.

També va ser membre del Consell de Ciutat de Barcelona, del 2004 al 2009. Com va viure el naixement d’aquest òrgan?

Va ser molt maco. Recordo perfectament que a l’inici totes les entitats ens sentíem acollides i amb una participació directa amb l’Ajuntament. I això també ens va permetre estar més unides entre nosaltres. La veritat és que va ser un temps molt maco. I quan vaig haver de deixar-ho quan vaig començar a ser síndica, em feia molta il·lusió presentar al consell l’informe que elaboràvem des de la sindicatura. Per tant, el Consell de Ciutat va ser, per a mi, molt important. Era un lloc en el que entre totes juntes aportàvem un plus a l’hora de trobar els mitjans per poder resoldre molts dels problemes que hi havia. En aquest sentit, la participació és molt important.

Quins reptes creu que afronta actualment la ciutat de Barcelona i com pot contribuir el Consell de Ciutat a donar-los-hi resposta?

El Consell el formen persones molt diverses. I aquesta diversitat és el tret característic que destaco d’aquest òrgan. Són diferents mirades, des de diferents llocs. Crec que el Consell pot aportar molt sobre el tema de l’habitatge, que és primordial i molt complicat, no només a Barcelona. Cal estructurar-ho molt bé per a evitar que cada vegada, per exemple, hi hagi més gent que no pugui llogar un pis i es quedi sense casa. A banda del problema residencial, també se’n parla de la pol·lució. Vaig sentir fa poc el nombre de morts que atribuïen a la pol·lució i esgarrifa. És un problema que tots hauríem d’assumir. Durant molts anys poder-se desplaçar en cotxe era un gran avantatge, però ara per ara cal vigilar amb l’alt nivell de desplaçaments que es fan en cotxe a la ciutat. Ho hem de tenir molt en compte.

Actualment, presideix la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC), així com la Fundació Oncolliga. Continua en el sector social, però en un altre àmbit.

Abans de ser síndica, ja havia estat vinculada a la Fundació Oncolliga, de la qual vaig ser cofundadora fa 21 anys. Primer tenia una mica de recança, és una fundació que estimo molt. Per tant, la meva intenció era, un cop acabés la meva etapa a la sindicatura, poder tornar a la Fundació. Tot i que la meva idea era entrar per ajudar i fer expansió de l’entitat, finalment em van demanar que acceptés la presidència.

En relació amb la FECEC assenyalar que es va formar davant la necessitat d’unió entre les diferents entitats de Catalunya que estem ajudant a la millora de la qualitat de vida de les persones que pateixen càncer. També per problemes de salut de l’anterior president, vaig haver d’entomar el càrrec.

Estic contenta perquè són dues entitats a les quals he estat relacionada des de fa molts anys i penso que l’ajuda que estem donant és essencial. El càncer és una malaltia que encara continua sent important i greu, però en la qual s’ha avançat moltíssim en la recerca. Ho estic fent amb molta il·lusió i continuaré fins que pugui.